trobar-te adormida
besar-te
en silenci
i enfonsar-nos en una realitat sempre somiada
cos a cos
pell a pell
llavis amb llavis
fotografiar
la teva olor
el teu tacte
el teu sabor
la teva dolça veu
el teu color de la mirada
però
només una llàgrima
madura
vermella
perfumada
arran dels llavis
per despertar-me
ara toca anar-se'n
qui sap
com serà el camí de la solitud provocada
10 comentaris:
un comiat
inmensament dolç
prediu un camí planer
encara que...
a vegades val més perdre's pels esbartzers
encara que... a vegades hom s'ompli d'escarrinxades
...bon viatge...
Quantes nits s'amaguen darrere d'eixos versos? Quants comiats? És tan difícil llegir-te i no imaginar-me fent exactament el mateix tantes i tantes vegades...
difícil caminar per una solitud provocada quan el record de cada racó es troba tan present.
molta sort,
una abraçada mq.
amors fugissers...
atrapar els moments, les sensacions,
els sentits gravats en la memòria.
salut i estima.
bon estiu
amb imatges així
res es pot oblidar
Provar de no sortir corrents,
acaronar el que realment vols,
sense por,
la por es disipa quan l'acceptes,
marxa com els núvols,
i aleshores,
pots obrir els ulls
i fotografiar
la seva olor, els seus ulls,
la seva essència...
Tendre escrit mq!
poder fotografiar l'essència de les coses és art en estat pur...
petons artista!
Un somriure, una llàgrima i veig el meu final al teu rostre... Solitud provocada?
Una abraçada!
Preciosos els teus poemes... i les fotos. M'arriben dins les entranyes i s'hi queden llarga estona, acomodant-se, com per fer llarg estatge. Em commouen les teves paraules però més els teus silencis. La teva és una poesia del suggeriment, on el no dit connota més que el que es diu.
Una abraçada,
ma
és necessària la solitud provocada...
cal conquerir-la amb valentia i paciència, aleshores la podrem disfrutar
:-))))
la imatge m'agrada molt,
com si em convidés a capbussar-me en el vers
una abraçada, mq.
Publica un comentari