el meu caràcter dèbil i tímid m’impedia expressar tot allò que sentia i per intentar cercar una pau, la millor alternativa la vaig trobar en el silenci.
mai he tingut molta seguretat en mi mateixa, la por per no donar una bona imatge, el temor a quedar-me sense ningú i la vergonya, sempre m’ha tancat les portes en aquesta vida, que resignadament ho he hagut d’anar acceptant.
en aquest instant, les tres de la matinada, estirada al llit i sentint...
em sento sola.
em sento sola.
.jpg)
9 comentaris:
Terrible sensació que a vegades també m'ataca, el pitjor es que deixi de ser una sensació per ser una realitat.
que trista sa soledat, que mos menja per dins, que inevitable es, que crua i com enterboleix l'anima i enfosqueix el cor. Sorprenent com sempre MQ.
salut i pau!
la soledat, de vegades tan necessària i de vegades tan molesta...
D'entrada el titul i la foto m'han semblat brutals per si sols.
Me agraden las teves fotos .....no et sentis sola que estàs acompanyada de mes gent de la que et pensàs
mixage entre rostre i objecte-ficció...
i tan dèbil, no diu res la mala pècora, absorbeix... :) però és que té ànima?
salut i imaginació mq!
una imagen de terrible silencio, de ojos resignados a una boca que nunca más podrá pronunciarse
un abrazo
Lectura tragicòmica d'una realitat que tothom coneix. No sabem si riure o plorar al davant d'aquesta escena. Potser tant li fa. Tampoc podrem canviar l'essència polièdrica de la condició humana. Millor assumir-la.
Felicitats!
cony! cada vegada que la veig intento tancar la finestra de seguida em fa una mena de repelàs aquesta xicota... :)
res passava per aquí.
salut i bones banyades mq!
Publica un comentari